Un any més les dones i homes feministes de La Plana participarem de la Jornada del 8 Març - Dia de la Dona Treballadora.
Aquest any, a més, coincideix amb la constitució de la Xarxa Feminista de La Plana. Ha estat una creació espontània, basada en el treball comú de col·lectius, alguns dels quals ja tenien una història prèvia de treballar juntes en projectes entorn al feminisme, i també en la incorporació d’altres col·lectius que han introduit la perspectiva de génere al seu funcionament i lluita (Dones de Negre, Dones en LLuita, Maulets, Endavant, SPC, Amnistia Internacional). La xarxa està oberta a la participació de col·lectius i persones i té uns principis de funcionament basats en l’assemblearisme, l’horitzontalitat, l’autogestió i la co-responsabilitat. L’únic lligam a la xarxa és el treball que cadascuna aportem, i ha estat decisió consensuada no utilitzar les sigles dels col·lectius ni les activitats de la xarxa per traure rendiment propagandístic-polític.
El 8 Març és una data històricament lligada a la mobilització de les dones. Per a nosaltres és també un día de reflexió política, però també de la projecció d’allò que som, pensem i desitgem a tots els nostres àmbits, la nostra casa, al carrer, als nostres pobles, a la nostra comarca.
No participem, i no és casual, de la intencionada “oficialitat” que se li dona a aquesta diada. Ha esdevingut en celebracions buides de contingut, passacarrers, reconeixements individuals i inclús oportunisme polític de partits i sindicats.
Aquest día és una conmemoració, és a dir ens serveix per recordar el compromís i lluita de moltes dones arreu de la història i del món.
La data del 8 de Març es relaciona històricament amb un incendi intencionat l’any 1857 a una fàbrica tèxtil neoyorquina, on van morir centenars d’obreres, dada no suficientment contrastada des del punt de vista històric. Sí està contrastat històricament que Clara Zetkin, mestra i socialista, va proposar al seu partit establir un día internacional per les dones i jornada de reflexió. També es relaciona la data amb les dones de la Rússia pre-revolucionària, que sortiren al carrer a protestar contra la guerra, la fam i la repressió tzarista. Quasi al mateix temps, a Mèxic (any 1916) hagué una mobilització de mestres a favor del dret de l’educació i treball per a les dones. A l’estat espanyol als inicis dels anys 30 sortia un col·lectiu feminista al si del moviment llibertari,“Mujeres Libres”, que ha sigut un del més importants de la història recent del feminisme a la penínsul·la, capaç de mobilitzar a més de 70.000 dones, i que va aprofondir en l’alliberament i la capacitació de les obreres.
Totes les lluites es barregen, ens apropen les unes a les altres, al llarg del temps, al llarg de la història. La memòria és important. La coneixença de les lluites d’altres companyes arreu del món és important.
Actualment la dona continua protagonitzant canvis evolutius cap a la trasformació de les realitats injustes que li afecten.
Perihan, jove kurda de divuit anys, pertanyent al PKK (Partit del Treballadors del Kurdistan), moria el passat mes de gener baix les bales turques, pagant així el seu compromís per la llibertat i defensa dels drets humans del poble kurd.
Malalai Joya, la representant més Jove del Congrés Afganés (29 anys) ha patit quatre intents d’assassinat i agressions de tota mena, que l’obliguen a viure amagada. Però ella continua el seu treball denunciant la situació de les dones afganes i reivindicant el secularisme. Al mateix país l’Associació Revolucionària de Dones Afganes (RAWA), organització política independent creada l’any 1977, lluita pels drets humans i la justicía social en Afganistán. Durant les tres últimes dècades ha lluitat contra el règim pro-soviètic (la seua fundadora Meena va ser assassinada per la KGB en 1987), el règim muyahidín i el taliban, i actualment denuncien la continuitat del fonamentalisme religiós i l’opressió dels líders criminals de l’Aliança del Nord, amb la connivència d’Occident i de l’Estat Espanyol, que participa de la mal anomenada Missió de Pau amb forces de l’exèrcit desplaçades a aquest país. RAWA continua treballant per la democràcia, el secularisme i l’antifonamentalisme. Van crear tota una xarxa clandestina per alfabetitzar a les dones que oferien les seues cases com a escoles. Actualment gestionen un hospital en Malalai, les escoles de Watan, cursos d’alfebetització i tendes d’artesania.
Eufrosina Cruz Mendoza, jove dona indígena de 27 anys, pertanyent a l’ètnia zapoteca, a l’estat mexicà de Oaxaca, ha mobilitzat a mig centenar de dones del seu municipi i exigeix que es revisen els abusos de tradicions basades en costums ancestrals, i reclama el dret de les dones a participar en la vida política.
Amb totes aquestes realitats a diferents punts del món i en tots els continents ens adonem que la lluita de les dones continua siguent la lluita per la humanitat i la justícia, i és tracta, de fet, d’una lluita unitària. El moviment feminista contribueix també a l’esforç per acabar amb les dificultats que implica la individualitat de les lluites arreu del món, i és un referent del funcionament en xarxa, del reconeixement del treball de les companyes en realitats diferents a les nostres, a més d’establir lligams de solidaritat i suport mutu.
Encara avui és necessària la lluita pel feminisme i la intervenció activa per expressar la crítica conscient a la nostra societat patriarcal.
Al nostre entorn més proper, les dones formem part del que podria anomenar-se “precariat”, és a dir, estem subjectes a unes condicions socio-laborals basades en la inseguretat, flexibilitat, desestructuració, espais fragmentats, temps hiperintensificats i saturats, impossibilitat de fer projectes a llarg-mig termini i vulnerabilitat.
El percentatge de dones que percep el salari mínim (actualment estipulat en 666 Euros mensuals, amb dues pagues extra incloses a aquesta xifra) a l’Estat Espanyol dobla al dels homes (segons un estudi recent Euroíndice Laboral IESE-Adecco).
A més, cap destacar que als darrers anys el volum de l’economia summergida ha crescut fins situar-se al voltant del 22% del Producte Interior Brut (PIB), convertint-se en una de les xifres més altes de la Unió Europea que té una mitjana situada entre el 7 i 16%. Dintre de l’economia summergida e irregular les dones són també el col·lectiu més nombrós. És difícil trobar dades al respecte, però es calcula que vora 600.000 dones i 900.000 homes estan en situació irregular laboral a l’Estat Espanyol. Així, les dones amb treball irregular no tindran experiència de treball reconeguda, no podran justificar la seua trajectòria professional, i els resultarà dificilíssim eixir de la irregularitat, quedant rel·legades a tasques poc qualificades i mal pagades.
També és important reflexionar sobre a qui afecta la precarietat laboral. Aquesta ja no és exclusiva de la falta d’experiència o la baixa qualificació, sense oblidar les situacions que pateixen les/els immigrants en situació irregular, ha esdevingut en una realitat que ja no disposa d’excuses o raons aparentment justificables.
La precarietat no és un estat determinat, és una tendència, que afecta a totes les parcel·les de la nostra vida, no sols la laboral.
Arribat aquest punt és necessari també parlar de la precarietat a l’àmbit privat.
Les dones assumim la major part del treball domestic, així com la cura dels fills i de les persones depenents o malaltes.
A diferència d’altres països europeus, a l’Estat Espanyol moltes dones treballen a temps complet com mestresses de casa.
L’assumpció del treball domèstic per les dones i la doble jornada (laboral regular-àmbit domèstic) que patim les dones treballadores, és conseqüència de la persistència dels rols socials tradicionals assignats a homes i dones.
El govern central va decidir ajornar la regulació del treball domèstic, a instàncies de la patronal i la inoperància dels sindicats, a causa de la falta de consens.
Organitzacions feministes han exigit al Executiu que complesca la seua promesa d’integrar el treball domèstic al règim general de la Seguretat Social.
Aquesta paralització continua condemnant a la precarietat laboral a prop de 800.000 persones que treballen al sector del treball domèstic, sent un 94% dones i un 60% immigrants.
Aquestos fets ens porten a concloure que ,al cap i a la fi, la dona precària va a resultar rentable i manipulable, a més d’utilitzable, pels poders i governants o aspirants a ser-ho.
Així ha aparegut una proposta nova al circ electoral de la mà del PP, que promet compensar la desigualtat de génere amb mesures de reducció d’impostos a les dones treballadores. Però, realment, quines dones són les més vulnerables? Doncs les dones aturades i les mal nomenades inactives, és a dir excloses del món laboral oficial.
Podrà una subvenció o incentiu acabar amb la desigualtat entre homes i dones? Qué es persegueix amb aquestes mesures? Quin projecte hi ha al darrere?
És una mesura tristament intervencionista i neolliberal, a més de patriarcal.
Quines polítiques serien necessàries exigir?: serveis públics de qualitat i co-responsabilitat dels homes en les tasques domèstiques. Per això caldrà incentivar polítiques educatives igualitàries, permisos de paternitat intransferibles, reducció de jornada laboral, horaris curts, eliminació dels topes de cotització a la Seguretat Social i dels demés incentius a les jornades excessivament llargues, etc.
Les dones no desitgem polítiques especials pel fet de ser dones. No volem compensacions sinò salaris justos. No volem solucions falses ni rocambolesques. Volem que es desenvolupen polítiques que destruesquen les causes de les desigualtats, i que tota la ciutadania gaudesca de la preciada igualtat.
Per qué les dones necessitem una doble militància com a feministes al si dels moviments socials?
Sería necesaria una reflexió profunda i un debat intern posterior.
Tal vegada caldria visibilitzar si existeix una reproducció dels estereotips de la divisió sexual del treball i assumpció dels rols de génere, i cóm aquesta afecta al funcionament dels col·lectius.
Trobem una falta de reflexió sobre les relacions de poder i sobre les qüestions de génere als moviments socials.
Les dinàmiques de funcionament tenen molts sesgos, i són difícils de trencar: la antigüitat, l’experiència, la concentració de la informació, l’especialització, etc.
Sembla que es reprodueix la divisió entre el treball productiu (homes) més centrat en la priorització d’allò que és pràctic i funcional, i el treball reproductiu (dones) que treballa aspectes referents a la cohesió de grup, l’autoconfiança i confiança recíproca, tasques aquestes molt menys valorades i reconegudes, però importantíssimes per al funcionament col·lectiu.
Estem totes i tots convidades a la reflexió aprofitant el marc de la jornada del 8 de Març.
